Catalunya és i serà

Catalunya és i serà. Sí, ho asseguro, tot i que alguns personatges antinacionalistes disfressats d’independentistes amenacin aquells qui volen un avenir llarg i pròsper per a la catalanitat. Tot i que denuncïin patriotes catalans a la justicia espanyola, tot i que diguin mil i una falsedats i tot i que coaccionin diputats, Catalunya és i serà. Un diputat es pot arronsar, sí, però no ho farà tot un poble. Tremoleu, perquè el dia que caigui la bandera espanyola, també caureu vosaltres.

Desorientacions

L’altre dia Vic va rebutjar la iniciativa de la CUP de pronunciar-se en favor de l’abolició de la monarquia espanyola amb l’únic vot negatiu de la Plataforma per Catalunya. El regidor de SI, Iban Lapeira, es va abstenir, i això ha provocat diverses crítiques. A mi em sembla bé l’actitud de SI en aquest tema, i crec fermament que la CUP, presentant aquesta moció, només deixa en evidència que tenen, almenys a Vic, el cap colonitzat pels espanyols. Això d’anar contra la monarquia espanyola, contra el PP, contra la COPE, i ser condescendents amb els republicans espanyols, el PSOE i IU o amb la SER, denota una mentalitat espanyola. Perquè l’enemic no és la monarquia, el PP o la COPE. L’enemic és Espanya i tots els espanyols. No hi ha espanyols bons i espanyols dolents. L’espanyolisme és una ideologia que comporta forçosament l’odi racista contra els catalans. La gent no neix espanyola. La gent, a Castella, neix castellana. I hom esdevé espanyol quan fa seva la ideologia de l’odi contra els pobles veïns sotmesos a l’imperialisme castellà. A mi, com a català, se me’n refot quin sistema de govern tingui l’Estat espanyol. Monarquia? República? Si és espanyola, cap. El meu objectiu és esfondrar Espanya i que Catalunya recuperi la llibertat, la il·lusió i tots els seus drets.

Ahir, com avui. Catalanitzem l’avenir!

Joves! Enmig de les ruïnes sota les quals està soterrat l’esperit de Catalunya, essencialment nacional i audaciosament creador, vosaltres sou la branca florida que, per damunt de la paret, surt com una bandera blanca, que anuncia la primavera que s’atansa. Al vostre entorn, tot és una immensa runa. Tot ha caigut amb estrèpit, perquè l’ideal dels catalans no tenia la consistència d’una gran valor moral. Era una nau sense vela. Una cabana sense llar. Un riu sense aigua. La generació d’ahir va parir un ideal sense fe. Per això avui, en girar els ulls al vostre voltant, sols veieu prestigis ensorrats, pretesos valors caiguts i la dignitat col•lectiva estenallada a terra. Us envolta una generació caduca, una generació derrotada, una generació vil. Sou presoners de l’exèrcit de la traïció. Sou fills d’una generació sense honor. Sou els hereus d’una generació covarda. No us envolta el silenci de la gestació pregona. Us envolta la quietud dels sepulcres. Res no tremeix a Catalunya, ara. Ni un crit, ni una veu, ni el que és immensament més trist: ni un plor de coratge!

Daniel Cardona i Civit
Per la Pàtria i la Llibertat (1934)

Mentides de pluja fina

Amb Carod el català va perdre un 15% de parlants i Esquerra es va enfonsar. Tot i així, aquest diumenge criticava la resta d'independentistes a Presència

Fa ja molts anys que l’independentisme ha de sofrir el comandament d’uns líders ineptes, que si en algun cosa excel·leixen és com a venedors de fum. Recordo com a principis dels anys 90 aquests grans ideòlegs ens asseguraven allò de “més Europa, menys Espanya”. Fals. També ens deien que després de les republiques bàltiques o de la desintegració de Iugoslàvia ens tocava a nosaltres assolir la llibertat. Fals. Van venir en Carod i companyia. Sí, aquells que deien que calia no imposar el català, sinó fer-lo simpàtic, i que calia engrandir l’independentisme estimant els espanyols i acceptant el castellà com una cosa nostra. Fals. Mentre en Carod i els seus adeptes a la pluja fina feien lipdubs i campanyes tipus bollywood en favor de la llengua, el nombre de catalanoparlants a la CAC va baixar d’un 15%. Mentre Esquerra i Solidaritat feien campanya en castellà a les darreres autonòmiques i en Carretero deia que els Manolos ens durien a la independència, aquests, els Manolos i companyia, votaven en massa el PP i el PSOE. També diuen, tots ells, que tots els immigrants ballaran sardanes, parlaran català com ho feia la meva àvia i sortiran al carrer a proclamar la independència. No cal que ho digui, però, per si de cas: fals.
Mentre l’exèrcit català no es desfaci d’aquests líders i dels seus adeptes, no es pot presentar batalla a un exèrcit espanyol que, de fissures, no en té cap, a l’hora d’intentar exterminar els catalans. Desgraciadament, en el combat no tenim cap possibilitat fins que foragitem aquests núvols de pluja fina que ens impedeixen veure la llum del futur. Per Catalunya, combatem la pluja fina, que és el primer pas per combatre Espanya.

El multiculturalisme mata

Avui em ve de gust recuperar aquest article que vaig publicar fa uns mesos al Som Notícia. Aquesta tarda he pogut veure com en un conegut bar de Girona hi havia una cambrera xinesa que no només no parlava català, sinó que ni parlava ni entenia res. Mentrestant, molts catalans a l’atur i les classes mitjanes i populars d’aquest país, empeses a la misèria. Això sí, amb il·lusió! Il·lusió espanyola, és clar!

El multiculturalisme mata. Fer conviure en un mateix lloc comunitats que res no tenen a veure les unes amb les altres, i que fins i tot són antagòniques, no pot provocar res més que conflictes socials i la substitució de la identitat pròpia de la zona per un poti-poti social i cultural descohesionat. Els multiculturalistes són els principals enemics de la diversitat. Les seves idees comporten la substitució de les identitats pròpies de l’àmbit geogràfic receptor de l’allau immigratòria per aquest aiguabarreig que difícilment se sap com culminarà, però que el que és segur és que ens farà viure anys de conflictes i problemes. Amb sort, després de dècades es crearà una identitat nova, però amb quin guany? Una identitat nova sorgida per l’eliminació de l’anterior després d’una llarga època de conflictes. Això és diversitat? Diversitat és estimar totes les identitats del món. Cada cultura té el seu àmbit geogràfic on ha nascut, ha crescut i on s’ha desenvolupat. El tracte de tu a tu, el respecte a la casa dels altres, en definitiva, una convivència noble i pacífica sí que és defensar la diversitat. El que no ho és, i ara parlo de casa nostra, és amuntegar un munt de nacionalitats i cultures diferents arreu del país. El multiculturalisme a Catalunya és la mort de la nostra nació. És d’estúpids pensar que encabir immigrants en barris sencers de casa nostra i convertir-los en guetos és defensar la diversitat. Si una cosa és, és la mort de la catalanitat, és anar en contra de la diversitat al món, és matar una identitat.

El multiculturalisme és un invent del poder, i un discurs que l’esquerra ha fet seu. A l’actual sistema capitalista li convé aquest gran moviment migratori, perquè els beneficia econòmicament. Convertir Europa en un gran mercat. Aquest és el seu interès. I per això els defensors de les identitats, els defensors de la diversitat, som

Fer-ne una (o fer-la) com un cove

Bé, avui vull parlar una mica de llengua. Ho aniré fent periòdicament i amb l’objectiu que el lector pugui aprendre quelcom que l’ajudi a millorar el seu nivell de català. Jo no sóc un professional ni un gran especialista de la llengua, però m’hi esforço. Segurament més d’un cop hem escoltat algú dient: “N’hem fet una de bona” o “l’hem feta bona”. Aquesta expressió és un calc del castellà. Si volem evitar aquest calc i, de passada, lluitar contra la galleguització de la llengua, haurem de dir, en català correcte, “l’hem feta com un cove” o “n’hem fet una com un cove”.

Mentides oficialistes

No fa pas gaires dies, vora 3.000 musulmans es van manifestar a Terrassa per exigir poder beneficiar-se de la Pirmi. Uns digitals van publicar la notícia així, explicant els fets tal com eren, però altres digitals van recórrer a la imaginació més excelsa per convertir un esdeveniment de totes totes repugnant en un acte esplèndid d’unes persones suposadament preocupades per tots nosaltres. Segons aquests mitjans, els musulmans s’havien manifestat contra les retallades. Heus aquí, doncs, com una manifestació de paràsits i aprofitats barruts dirigits pel Marroc es va convertir un una manifestació de ciutadans perfectament integrats que estaven preocupats per les conseqüències socials de les retallades.

Tergiversar la realitat s’ha convertit en una pràctica habitual dels mitjans i les organitzacions oficialistes, per tal d’intentar que la ciutadania normal no prengui consciència del que realment passa al seu voltant. Ara n’hem tingut un altre exemple. La Xarxa CRUSCAT de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha fet públic l’Informe sobre la llengua catalana 2010. Segons aquest estudi, la població dels Paisos Catalans que sap parlar català ha crescut en mig milió en els darrers 10 anys. Només cal passejar pel carrer per comprovar quin és l’estat actual de la llengua catalana i veurem com ho és, d’estúpid, intentar vendre aquest missatge optimista per mantenir adormida la població catalana. Potser sí que, gràcies a l’escolarització hi ha molts joves immigrants que saben parlar català, però, l’utilitzen? D’això l’estudi no en parla, no fos cas que algú es despertés d’aquest bonic somni. Que ells són bons, i ens preparen una dolça mort!

No és Rajoy, som els catalans

Mariano Rajoy ha exposat avui en el congrés espanyol les bases del seu programa de recentralització de l’Estat davant la mirada legitimadora d’uns quants diputats catalans. Entre tot el seguit de coses que ha dit, n’hi ha una que ha passat bastant desapercebuda: l’ensenyament comú a tot l’Estat i l’educació trilingüe a Catalunya. És a dir, tota una declaració d’intencions contra la immersió lingüística. Però no ens podem equivocar. No és Rajoy qui ha decidit que això sigui així. Som nosaltres els catalans els qui, fa poc més d’un any, vam decidir que ens manessin des de Madrid. Teníem l’oportunitat, i no la vam aprofitar. Un cop més, i ja en són uns quants, els catalans van votar sobiranament continuar cedint la seva sobirania als espanyols. No podem ara emprenyar-nos amb el PP, ens equivocaríem en la diagnosi. Ara toca resistir, però no s’hi val ni lamentar-se ni queixar-se. Ara toca continuar sumant gent per la causa independentista. Hem de combatre el PP, però no hem de queixar-nos pel que fan, perquè si ho fan és perquè els ho hem permès. I per combatre el PP cal que tinguem clar d’on rau el seu poder sobre els catalans. I el seu poder rau del fet que, quan cada quatre anys, només un dia, com si fos un regal del cel, els catalans podem disposar de la nostra sobirania, la regalem com qui llença un paper a les escombraries. Perquè és això el que fem, quan els catalans, majoritàriament, dipositen la papereta de CyU a l’urna electoral. Votem independència i expulsarem el PP de les nostres vides. Aquest és el camí.

Els espanyols, primer!

Els espanyols, primer! I tant! D’España 2000, en vindico el lema! I no només això, sinó que també en faig bandera; i l’enarboro als quatre vents! Els espanyols, primer, sí, i per què no? Cal discriminar, positivament, és clar, i qui millor que els espanyols, a Catalunya? Ells han de ser els primers, ja n’hi ha prou, d’injustícies! Rebutjats? Els primers! Menyspreats? Els primers! Expulsats? Els primers!

Si Catalunya lluita, avui dia, desesperadament pel seu avenir, és per culpa seva. De ningú més. Ells van venir, de ponent. I amb ells van venir les violacions, les matances, els saquejos i un jou que encara ara, malauradament, lliga els anhels de llibertat de la Nació Catalana a un roc pesat que davalla riu avall cap al mar de l’oblit. Catalunya avui no és plena, lliure ni prospera per llur culpa. Retallades? Sí! Com menys espanyols hi hagi a Catalunya, molt millor! Desagraïda prole d’invasors, continuen fidels al seu generalíssim votant elecció rere elecció el PP i el PSOE, partits de colons que no tenen cap altre objectiu que la desaparició de la nostra llengua i la nostra identitat. Pertorbadors de l’essència catalana, són ells qui, militantment, apaivaguen el batec del cor que dóna vida a la catalanitat. Mil i un problemes assoten la nostra dissortada Catalunya, però si no foragitem, primer, aquesta pesta que empudega cada racó de la nostra terra, de res no servirá afrontar els altres problemes, perquè  amb aital putrefacció no és pas possible la pervivència.

 

Article publicat a http://somnoticia.cat/

Etiquetes: Catalonia, Catalunya, España 2000, Països Catalans, Spain